Dependent de botiga, periodista i autor teatral

Els oficis que li coneixem són el de dependent d’una farmàcia ortopèdica i d’una botiga de teles al carrer Major de Gandia, però aquestes ocupacions les completava amb d’altres relacionades amb les lletres: la de periodista i la d’autor teatral. L’any 1922 ja remet col·laboracions a la Revista de Gandía, i el següent ja el veiem com a redactor d’un periòdic local de curta vida, La Verdad, d’ideologia liberal i sense cap adscripció política. Hi tenia cura de la crítica taurina, teatral i cinematogràfica. Començava a ser conegut per la faceta d’home de lletres i escriví un himne per al Gandia CF. Posteriorment obtingué la corresponsalia a Gandia d’El Mercantil Valenciano i entrà en la redacció del periòdic El Popular, òrgan d’expressió del partit socialista local. S’hi encarregà principalment de la crítica teatral, que signava amb el pseudònim Pajarita. També col·laborà en altres publicacions gandianes com el literari Bayren i els republicans En Marcha, El Momento i Germinal. Els temes que hi tractà, a més dels teatrals, van des dels articles polítics fins als poemes festius.

Com a home de teatre començà ben prompte el seu itinerari per un món difícil on sabé obrir-se camí. Com a precedent, segons el periòdic El Telegrama del Rif, la companyia de Valeriano León estrenà al Teatro Victoria de Melilla, a la primavera de 1919, l’opereta espanyola en un acte i dos quadres titulada Lupezina, de la qual eren autors ell i un altre gandià, Jesús Llorià. Segurament hi devien estar fent el servei militar. L’any 1924 estrenà a Gandia un «pas de sarsuela» de costums andalusos titulat El querer de Juanillo. L’obreta desenvolupa una història d’amors contrariats, navalles, bons, dolents i final feliç. El marc on s’estrenà fou la plaça de bous de fusta que durant alguns anys romangué instal·lada a la ciutat.

Fins a 1928 no li coneixem cap altra producció. Fou la sarsuela La adoptiva, també en castellà, que fou estrenada al Teatre Serrano de Gandia per la companyia de Tomàs Ros, on destacava el baix Pablo Gorgé. La següent producció ja fou en català. Era l’encarregat de les subscripcions a Gandia de la revista Teatro Valensiá, i duia a terme aquesta tasca de propagació amb gran entusiasme. Al mateix temps conreà l’amistat del director de la publicació i també autor, Rafael Gayano Lluch. Aquestes circumstàncies afavoriren el seu canvi de llengua.

Ligori Ferrer, Ligoriet, aprofità hàbilment una conjuntura que li era molt favorable per diversos motius: ja era un autor amb obra representada; altres periodistes de la seua generació s’havien dedicat al teatre valencià; el gènere vivia un moment d’auge i, a més, l’amistat amb Gayano Lluch li assegurava l’edició en la mateixa publicació que ell promocionava en la Safor. En aquest context estrenà Valensia la chica, o siga, Gandia, al Teatre Serrano de la seua ciutat al setembre de 1928. Fou duta a l’escena per la companyia de comèdies i revistes líriques valencianes del Teatre Regional de València. L’obra es limitava a seguir els esquemes reiteratius de les revistes d’itinerari urbà, adoptant una actitud de criticar sense fel i alhora posar remei perquè ningú se sentira ofés. La revista Valensia la Chica desenvolupa dos motius predominants: l’accelerat canvi de costums que vivia l’època, que deixava obsolets els estris, costums i oficis, però que no és contemplat amb una especial enyorança, i les reformes urbanes i les modificacions actitudinals que havia de menester la ciutat per tal de seguir avançant.

Dut per la seua afició, amb el mestre de música Josep Gea, organitzà i dirigí l’Acadèmia Teatral, que després prengué el nom de Companyia Talia, nascuda al si de la Societat Musical Gandiana. Debutaren amb la reposició de Valensia la chica.

Al juny de 1929 la companyia de comèdies valencianes de Josep Mª de la Torre li estrenà, al Teatre Royalty de Gandia, les comèdies en un acte Amor de mare i El fugitiu. La primera no s’arribà a imprimir. Es desenvolupa en un poblat de pescadors. El tema és bastant melodramàtic: una mare fadrina, abandonada per un home que la traí, presenta el nadó, fruit de les seues relacions, com a testimoni dels fets, i interromp, quasi en l’últim moment, el casament que l’oblidadís protagonista preparava amb una altra. Es tractava d’un assumpte seriós, amb escenes d’un efecte segur, que cercaven despertar el sentimentalisme de l’espectador.

L’altra peça, El fugitiu, planteja el problema d’un home que matà per defendre el seu honor, una actitud que s’hi elogia en més d’una ocasió. Posteriorment escapà a les muntanyes per evitar ser pres. Finalment el jutge l’indulta. Era un final gratificant per al públic, tot i que resultara inversemblant. L’obra no està massa ben construïda, ja que abusa del recurs rudimentari del monòleg explicatiu d’allò que el públic desconeix.

El seu interés primordial sempre fou distraure el públic i divertir-lo, la qual cosa el dugué a traduir Pedro Muñoz Seca. La peça que elegí de tan prolífic autor fou el joguet còmic Les «coses» de Gomes, que estrenà l’1 de desembre de 1929 al Teatre Serrano de Gandia i el 14 de març següent al Saló Novetats de València. Era la primera vegada que accedia als escenaris de la capital. Per aquell mateix temps establí lligams d’amistat amb dues persones que l’impulsaren com a autor: el també dramaturg Jesús Morante Borràs, director del setmanari literari Nostre Teatro, on publicà, a més de l’esmentada traducció, El fugitiu i La botiga del Pual; i Àngel Mas, primer actor i director de la companyia titular de l’alacantí Saló España, especialitzat en teatre valencià, que li estrenà La botiga del Pual al gener de 1932. L’obreta transcorre en una tenda de vetes i fils i la trama és molt simple: s’hi presenten tres embolics amorosos, amb moments de conflicte que es resolen de manera ben satisfactòria. La tècnica teatral continua sent escassament evolucionada i es basa sobretot en els aparts del personatge central, el dependent, que també fa el paper còmic. Amagat darrere el taulell de la botiga, s’assabenta de tot l’entrellat i comunica al públic les seues reaccions.

En arribar la República, Ligoriet experimentà una important radicalització ideològica. Denuncià en articles de premsa els vells polítics de la dictadura, que ara pretenien reconvertir-se, els cacics i els tirans del poble. Durant les Falles de 1932, la Companyia Talia li estrenà la revista A la vora dels riu Serpis al Teatre Principal de Gandia. Hi gosava ridiculitzar la hipocresia de l’exteriorització del catolicisme per part de les dones de la Dreta Regional Valenciana, la qual cosa li valgué la dura reprovació del setmanari carlí Mondúber. En canvi, els republicans d’El Momento, als quals dedicava l’obra, la publicaren en fulletó.

A la vora del riu Serpis s’enceta en la platja nord del Grau de Gandia, on arriba el delegat inspector republicà per comprovar l’estat de la població. Ell serà el lligam exculpatori que permetrà apilotar escenes sense cap connexió argumental ni progressió dramàtica i, d’altra banda, palesar els aires vindicatius amb què naixia la República. Juntament amb aquesta revista, amb música de Vicent Gallego, completaren els programes d’aquells dies dues altres estrenes seues: El tropesó de Lagrasia, en què un torero enamora una jove amb males intencions i el nuvi menyspreat el desemmascara, la qual cosa li servirà per recobrar l’amor de la seua promesa; i la sarsuela en un acte i tres quadres Taca qu’es lleva, amb música de Ricard Marcian i Josep M. Esteve.

Els sainets de Ligoriet continuaven tenint èxit al Saló España. Per exemple, El fugitiu figurà en la cartellera en dues ocasions diferents, la segona durant la festa de les Fogueres de 1932. L’any 1933 hi estrenà La Perolera. Una vegada més hi veurem unes intencions de casament entre un madur carrabiner i una jove veïna que, després d’un gastat i allargassat joc de malentesos, es veuran en part frustrades, ja que acabarà esposant-se amb la qui havia de ser la sogra, si les coses marxaven bé. Els tipus, com sempre, són d’una peça i no registren cap evolució dramàtica. Tot es limita a cercar la rialla del públic amb la jocositat de les situacions o els acudits verbals.

Al desembre de 1934 hi estrenà El «lluendo» de Saragosa, un «sainet astracanat» a la manera dels apropòsits d’actualitat, que tant havien sovintejat entre els autors valencians. Ligoriet aprofità uns estranys fets paranormals ocorreguts en aquella ciutat aragonesa que sacsejaren l’opinió pública. Amb l’elecció d’aquest tema, tornà a mostrar dos dels trets més definitoris de la seua obra: l’instint teatral que el feia connectar amb els gusts de l’espectador i l’alegre despreocupació formal, ben evident en la celeritat amb què escriví l’obreta perquè l’assumpte no perdera vigència. A la setmana següent es representà al Teatre de la Llibertat, a València, i al Principal, de Castelló de la Plana, i ben aviat, quan la notícia que la motivà encara no havia abandonat els titulars dels periòdics, cinc companyies representaven l’obra d’extrem a extrem del País Valencià.

Mentrestant es produïa una circumstància que resultaria determinant en la trajectòria teatral del nostre autor: a partir de 1932 començà a escriure en col·laboració amb el seu amic Josep Pascual Rodríguez, que sempre emprà el castellà en tota mena d’escrits. A la decisió de Ligori Ferrer de retornar al castellà dels seus inicis degué contribuir que el teatre valencià entrava en una crisi que s’aguditzaria els anys vinents i, a més, desaparegué la revista Nostre Teatro, que havia emprat com a plataforma per donar-se a conéixer.

Fruit del seu treball conjunt foren els sainets còmics ¡Una gloria de Cádiz!, ¡Todos a Toledo! i Yo me caso, Nicerato. El seu major èxit fou l’estrena, al Teatre Russafa de València pel juliol de 1934, de la «fantasia lírica» en dos actes, La canción del pirata. En solitari, obtingué bones crítiques amb la sarsuela La Caminera, amb música de Martínez Bàguena, estrenada al març de 1936 al Teatre Apolo de València pel famós baríton Marcos Redondo.

En la immediata postguerra, Ligoriet intentà redimir la imatge pública de republicà fustigador de la beateria i dels cacics, adaptant-se a les noves circumstàncies amb la vehemència de qui podia resultar sospitós de desafecció al règim. Estrenà al març de 1942 en castellà al Teatre Alcázar de València la fantasia lírico-popular El primer fallero, amb música de Salvador Codoñer. Entre les seues obres d’aquesta etapa destaca el sainet líric d’ambient madrileny La de la falda de céfiro, estrenada al Teatro de la Zarzuela de Madrid, amb llibret d’ell mateix, d’Antonio Paso i d’Antonio González Álvarez, i música de Joan Martínez Bàguena.

A Gandia, mantingué una relació contínua amb les Falles, un altre vessant de la seua biografia. L’any 1928 formà part de la comissió fundacional de la falla del carrer Major i n’escriví els primers llibrets explicatius. Amb les seues cròniques periodístiques impulsà la implantació de la festa a la ciutat. En la postguerra fou el primer president de la Junta Local Fallera (1946-1949). Per aquest lligam i la seua tasca de crític, actor, director i autor teatral, la Junta Local Fallera de Gandia convoca des de 1986 el Concurs de Teatre «Ligori Ferrer». Així mateix l’Ajuntament de la ciutat li dedicà un carrer. Era casat i amb un fill, Ligori.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet