Memòria Valencianista.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Bibliografia
Enllaços
relacionats
Inicial
Biografia
Carles Salvador i Gimeno
València, 20 de gener de 1893
València, 7 de juliol de 1955

Poeta, prosista, assagista i gramàtic

Fill de Ramon Salvador i Orenga i de Maria Gimeno. Es casà amb Sofia Monferrer, amb qui tingueren dos fills: Sofia i Carles.

Carles Salvador és conegut com a activista cultural, reconegut com a mestre de mestres, i com a promotor de les Normes de Castelló, seguint la reforma gramatical de Pompeu Fabra.

Va néixer al Carrer de Dalt, al barri del Carme de València. El pare provenia d'una família de fusters de Vistabella que s'establí a València i continuà amb l'ofici familiar. Tot i que Carles, el quart de cinc fills, també semblava destinat a realitzar aquesta feina, la fractura d'un colze, de la que mai es recuperà completament, va fer que s'incorporés a l'Escola Normal de València per tal de cursar la carrera de mestre. A aquesta vessant intel·lectual, cal sumar-hi la causa valencianista, que l'autor defensa activament a partir del 1907, quan el seu pare el va portar a l'acte de presentació de l'Assemblea Regionalista Valenciana, organitzada per València Nova, que presidia Faustí Barberà.

El 1911, amb divuit anys i ja amb el títol de mestre, ocupà una plaça com a interí a Aielo de Malferit. L'ocupà fins el 1915, any en què guanya les oposicions i el 1916 obté el càrrec de mestre de Benassal, on exercí fins el 1934, quan fou traslladat a Benimaclet, on residí fins a la seua mort.

A Benassal, Carles Salvador desenvolupà una important tasca com a defensor de la llengua catalana i els drets nacionals als àmbits literari, cívic, polític i cultural. Com a ensenyant, participà activament en el moviment de renovació pedagògica que defensava l'ensenyament del valencià, en valencià i amb continguts valencians. Creà l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, i en publicà l'opuscle explicatiu el 1921. Aquest paper com a activista valencianista, l'autor el desenvolupà en tots els àmbits de la seua vida, tant a nivell literari, com polític i cultural. Mostra d'aquesta activitat constant són els càrrecs que ocupà com a director de número i president de la Secció de Llengua i Literatura del Centre de Cultura Valenciana, president de la Secció de Literatura i Filologia de Lo Rat Penat, professor de la Càtedra de Valencià de l'Institut d'Idiomes de la Universitat de València, col·laborador de l'Institut d'Estudis Catalans i membre de la Comissió Patrocinadora per a l'edició del Diccionari Català-Valencià-Balear, d'Alcover-Moll.

Ell mateix es definia com a un polític de la llengua, puix la identificava com a element constituent de la nació. Hi ha, però, un Salvador més amagat, el polític, militant actiu que, com altres dels seus contemporanis, entengué que la identitat es salvaguarda amb l'activisme cultural, però el País es guanya amb la lluita política, en el seu cas sempre des del valencianisme més conscient i irrenunciable. Els tres referents de la seua vida foren el ser catòlic, liberal i valencianista. Repassar la seua trajectòria política significa resseguir la història i les evolucions del moviment valencianista al llarg de la primera meitat del segle XX.

Si el 1907 l'hem trobat a l'Assemblea Regionalista, el 1908, amb només catorze anys confessava haver descobert la unitat cultural amb Catalunya, les Illes i la Catalunya Nord, oimés que també es declarava defensor de la unió política. Pren també consciència dels drets d'altres nacions a l'Estat, i s'adhereix al model federal tal i com el proposa Enric Prat de la Riba. El 1915 entra a la Joventut Valencianista, i de 1918 a 1923 publica articles a La Correspondència de Valencia, tot i estar ja a Benassal. En aquesta mateixa època entra en contacte amb Vicent Tomàs i Martí, i el seu projecte, La Lliga dels Solitaris Nacionalistes, que pretenia, amb la col·laboració d'Eduard Martinez i Ferrando organitzar i unir a totes les formacions i persones del valencianisme disperses al llarg del País.

Carles Salvador quedà encarregat de coordinar als valencianistes de Castelló, des de l'Oficina d'Acció que tenien a Benassal. La tasca d'aquesta Lliga començà a concretar-se en els Aplecs dels Solitaris, que tingueren lloc a la Muntanyeta de Sant Antoni de Betxí durant els estius de 1920 al 1923. Del Segon Aplec de l'Assemblea de Solitaris Nacionalistes el 31 de juliol de 1921 va sorgir l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, on Carles Salvador va exposar la seua idea de crear una associació per tal de promoure i exigir l'ensenyament del valencià a les escoles de la mateixa manera que feia a Catalunya l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, així com la creació d'una editorial especialitzada als llibres de text i de formació pels mestres. Tanmateix, la proclamació de la Dictadura de Primo de Rivera va fer suspendre el projecte.

Durant la dècada del 1920, Carles Salvador havia anat evolucionant des d'unes primeres concepcions que avui definiríem com de democràcia cristiana cap a un republicanisme que només els partits d'esquerra (entenent-se en aquell moment esquerra com antimonàrquic, en general) defensaven: l'organització federal de l'estat. La dictadura de Primo de Rivera li suposa un parèntesi en l'activitat política pública.

El 1930 s'adhereix al manifest de l'Agrupació Valencianista Republicana, que tenia una ideologia d'esquerra nacional, sent-ne un militant tan actiu com li permetia el viure a Benassal, un allunyat poble de comarca muntanyenca, des d'on publicava articles de contingut polític. Tal i com va escriure el 1933: "Valencià de la ciutat de València, declare que sóc català [...] Voldria, doncs, un Estat Català que comprengués totes les terres de llengua catalana i el meu País Valencià autònom dins de l'Estat Català". [i]

El 1931 es proclamava la Segona República i començava un breu període de progrés i d'esperança. El juliol de 1932 participà, amb Enric Soler i Godes, a l'Escola d'Estiu de Barcelona i el 21 de desembre del mateix any se signaven les Normes de Castelló, que significaven la fi de l'anarquia ortogràfica i el reconeixement de la unitat lingüística de tots els dialectes catalans. L'estiu del 1933 és molt important puix al juliol participà altra vegada, amb Enric Soler i Godes, a l'Escola d'Estiu de Barcelona on el propi Celestin Freinet dictà conferències que els influiren en la seua orientació pedagògica. Paral·lelament organitzà, amb d'altres mestres i el mecenatge de Gaetà Huguet, la Primera Colònia Escolar Valencianista, a Sant Pau d'Albocàsser, amb la finalitat de difondre i posar en pràctica totes les aportacions de l'escola activa freinetiana: totes les activitats tenien un fil conductor comú, la llengua pròpia dels infants i dels mestres, el contacte amb la natura, la convivència, la lectura del paisatge mitjançant l'observació directa i les excursions, el diari i la impremta escolars.

El 1934 fou destinat a Benimaclet. El 7 de febrer d'eixe any, ja a València, va impulsar que es tornara a constituir l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, amb el suport del Centre d'Actuació Valencianista. Van organitzar un curset de valencià per correspondència i un curset de morfologia, per tal de popularitzar la reforma fabriana continguda a les Normes de Castelló, i es proposaren crear una xarxa de biblioteques i publicar un butlletí. Durant els anys següents va organitzar una Associació per a Mestres i també concursos, conferències i una Escola en Llengua Valenciana, on hi van assistir 139 alumnes. Durant la guerra va decaure la seva activitat, i el 1938 es va dissoldre.

El 1936 esclatava la sublevació militar i començava la Guerra Civil. Malgrat la duresa de la guerra, continuà la seua activitat gramatical i docent. Participà activament en el Segon Congrés Internacional d'Escriptors per a Defensa de la Cultura (València, Madrid, Barcelona i París, juliol de 1937), i hi va llegir la declaració de la delegació valenciana, una ferma defensa de les llibertats i la democràcia.

Durant la guerra cal destacar la implicació de Carles Salvador com un dels principals impulsors de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Valencians, adscrit a la Conselleria de Cultura del Consell Provincial Valencià, liderada pel conseller Francesc Bosch i Morata.

Amb la instauració de la dictadura feixista el nou règim totalitari inicia una dura persecució de la llengua i de la cultura dels valencians, i reprimí implacablement els ideals que havia defensat Carles Salvador. Al seu expedient de depuració se li imputen els càrrecs de "izquierdista, miembro fundador de la Alianza de intelectuales antifascistas, miembro de esa entidad roja i secretario de la misma en la sección de Cultura Valenciana". Tanmateix va aconseguir eixir-se'n i retornar a l'escola de Benimaclet. Com tants altres però, hagué d'emmudir políticament i dedicar-se a l'activisme semiclandestí per la represa cultural com a succedani de la nacional.

El 1948 s'uní a l'editorial Lletres Valencianes, que havia fundat Ricard Sanmartín, amb qui va codirigir la publicació de la col·lecció Literatura i folklore. Amb Sanmartín compartia, entre d'altres coses, els criteris estètics (Salvador ja havia abandonat l'avantguardisme) i l'allunyament del grup Torre, de Xavier Casp i Miquel Adlert, amb els que havia estat en contacte des de principis dels anys 1940. Amb Adlert va tindre un fort enfrontament, que duraria tota la seua vida, des del moment en que, amb d'altres valencianistes del període pre-bèl·lic, s'incorporà a la direcció de Lo Rat Penat, el desembre del mateix any 1948.

A la direcció de l'entitat es trobà amb el mateix Ricard Sanmartín, Nicolau Primitiu Gómez i Francesc Soriano. Carles Salvador assumirà la presidència de la Secció de Literatura i Filologia, des d'on s'inicien a l'any següent els cursos de llengua i literatura valenciana. Ell mateix començà les classes, amb Enric Valor i Josep Giner, i els alumnes més avantatjats esdevingueren professors al seu torn, com Francesc Ferrer i Pastor. El material escolar era la Ortografia Valenciana que Salvador va publicar el 1934, i quan s'exhauriren els exemplars que s'havien rescatat, es va fer una edició amb el nom de Lliçons de gramàtica valenciana amb exercicis pràctics (1951), la gramàtica valenciana que s'utilitzà als cursos de Lo Rat Penat fins que decidiren secessionar-se, a finals dels anys 1970.

Una de les tasques més importants que realitzà Carles Salvador és la popularització i difusió de la nova gramàtica normativa en erigir-se defensor i dignificador públic de la llengua comuna en uns anys de plom. En realitat, tota la seua activitat en aquest temps estigué sempre al servei de la militància lingüística i nacional, deixant de banda la seua pulsió estrictament artística. Carles Salvador va entendre que no hi ha una societat civil que s'ocupa de la cultura i uns polítics que fan política, ans una tasca compartida entre tots els ciutadans. En aquest sentit, és autor d'obres importants a nivell lingüístic i educatiu com són el Vocabulari Ortogràfic Valencià. Precedit d'una Declaració i Normes Ortogràfiques (1933), Ortografia valenciana (1934), Morfologia valenciana (1935) i Gramàtica valenciana (1951).

Pel que fa al treball de creació literària —encara que conreà tots els gèneres– destaca, sobretot, com a poeta. Compromès en els seus inicis amb la renovació de la poesia valenciana, que durant els anys 1920 i 1930 estava dominada pel Modernisme i per un jocfloralisme casolà i decadent, Carles Salvador incorpora l'estètica avantguardista a la seua poesia i, al mateix temps, introdueix nombrosos elements de caràcter popular i fa de la poesia una eina d'expressió personal.

La seua obra literària, extensa, penetra en els terrenys de la poesia —el camp on més reïx—, la narrativa, l'assaig i el teatre. De la primera etapa poètica en destaquen les obres Plàstic (1923), Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i El bes als llavis (1934). I dels títols apareguts a la postguerra són remarcables Nadal flor cordial (1943) i El fang i l'esperit, obra que obtingué el premi de la Diputació de València del 1951. De l'obra en prosa cal destacar títols de narrativa com La dragomana dels Déus (1920), L'artista de la Valltorta (1921), Elogi del xiprer (1928), Elogi del camp, Barbaflorida, professor (1930) o Elogi de la vagància (1937), així com els llibres d'assaig dedicats a Benassal: El Llibre de Rúbriques de Benassal (1951) i Les Festes de Benassal (1952).

Va ser creador, a més, d'un seguit de peces teatrals —potser menors dins de la varietat de gèneres conrreats— com són La senda del amor (1919), Un negoci com un altre (1922), L'amor camí del cel (1928) o Amb el títol que vullgau (1929), publicades en diferents números de volums valencians com El Cuento del Dumenche, Nostre Teatro o Taula de Lletres Valencianes.

Finalment, col·laborà habitualment en diverses publicacions periòdiques, tant del País Valencià com de Catalunya.

El 1975 es fundà, postumament, el Centre Carles Salvador per a l'ensenyament del valencià i, aquest mateix any, el Secretariat de l'Ensenyament de l'Idioma fundà, en memòria seua, els Cursos Carles Salvador.

[i] La Revista, Barcelona gener-juny 1933.



Autoria: PNB


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal