Memòria Valencianista.cat · Logo
 
 
Biografia
Bibliografia
Inicial
Biografia
Francesc Soto i Mas
València, 14 de novembre de 1890
Caussade, 29 d'abril de 1941

Polític

Fou membre de la Joventut Valencianista, formant part, com a tresorer, de la Junta Directiva de 1914. Com a tal va participar a l'organització de l'Acte d'Afirmació Valencianista que tingué lloc el 26 de juliol de 1914, i on participaren des de la dreta maurista a l'incipient obrerisme, passant pel blasquisme, a més de tots els grups valencianistes.

Aquest acte tenia com a finalitat l'establiment del valencianisme com a denominador comú de partits i sectors d'opinió del País Valencià, amb un programa de mínims: oficialitat de la llengua i reconeixement de la personalitat pròpia i autonomia administrativa. Cal remarcar, però, l'absència de Lo Rat Penat, malgrat el discretíssim programa presentat.

Tot i ser d'extracció burgesa i propietari d'una tintoreria al camí del Grau de València, Soto va ser un valencianista d'esquerra. Representa, amb Vicent Marco i Francesc Bosch, el valencianisme que es dedicà sols a l'activitat política, com a mostra que va assolint una etapa de maduresa ideològica. Com a tal va formar part d'Unió Valencianista Regional, partit que havia esdevingut el més fort del valencianisme en els anys precedents, i que englobava un ampli ventall ideològic.

El 1918 va publicar un article que, amb el títol de «Socialismo y valencianismo» (La Correspondencia de Valencia, núm. 17.525, 20 d'agost de 1918), defineix la ideologia de la Unió com un grup nacionalista democràtic que abarca des del republicanisme conservador fins les «amples i redemptores doctrines de Marx».

Finalment, aquesta diversitat va conduir a la previsible separació del grup, i Soto s'uní a Vicent Tomàs, Adolf Pizcueta i Eduard Martinez i Ferrando per a reobrir la publicació Pàtria Nova, des d'on propugnaven un valencianisme que tenia com a referència els Països Catalans, sent molt crítics amb els que col·laboraven al manteniment del règim monàrquic, i amb el ratpenatisme.

Dins de l'activisme cultural, va ser tresorer del consell directiu de Proa, Consell de Cultura i Relacions Valencianes (1935), que tenia com a objectiu esdevenir una promotora cultural —cursos de llengua, difusió als mitjans de comunicació de la llengua i la cultura del País, creació d'una editorial—, i ser un punt de trobada del valencianisme, però també del País Valencià amb Catalunya i, fins i tot establir connexions amb organitzacions polítiques de Galícia i el País Basc.

A les eleccions municipals de 1931 a la ciutat de València, l'Agrupació Valencianista Republicana (AVR), constituïda en acabar-se la dictadura de Primo de Rivera, s'incorporà a la candidatura del republicanisme d'esquerres assolint dos regidors: Francesc Soto i Enric Duran. El resultat electoral donà pas a que es constituís una minoria valencianista, amb aquests dos candidats de l'AVR i Joaquim Reig, que va ser escollit per la Unió Valencianista, dins la candidatura de les dretes. El grup municipal valencianista va decidir que actuaria amb plena llibertat de vot, excepte en les qüestions que afectaren l'actuació municipal en l'aspecte valencianista, polític i administratiu.

L´AVR evolucionà el desembre de 1935 cap al nou Partit Valencianista d´Esquerra (PVE). Soto formà part del seu Consell Executiu. Com a militant d'aquesta formació continuà regidor el 1936, quan foren restituïts els ajuntaments democràtics, després del Bienni Negre. El 24 de juliol de 1936, Soto declarava: «Bastarà que junt amb la bandera de la República i la bandera roja estiga la valenciana [...]; els valencianistes només estaran al costat del poble i al costat dels organismes d'esquerres».

Iniciada la Guerra Civil, va ser representant de PVE al Consell Provincial de València, i se li encarregaren missions especials del Govern a Barcelona; també va ser comissionat en diverses ocasions a París i Brussel·les per a aconseguir ajuts per a la República. Va ser en un dels seus viatges a París, cap a la fi de la guerra, que decidí no tornar, donant la situació per perduda.

A més de la seua condició de valencianista, republicà i d'esquerres, va ser al llarg de les dècades de 1920 i 1930 un dels més destacats dirigents de la francmaçoneria valenciana. Des de la seua iniciació en 1919 en la lògia Federación Valentina de València, fou el creador de més tallers, com ara la lògia Patria Nueva i la lògia Les Germanies i, a partir de 1930, de la lògia Blasco Ibàñez, totes de la capital, en les quals ocupà el càrrec de venerable mestre. També fou membre del capítol de Cavallers de la Rosa-Creu «Paz y Justícia». Va ascendir al grau 30 en 1927 i al 32 en 1931. Va ser membre del Sobirà Consell de Cavallers Kadosch «Los Trece» núm. 22 i dirigent de la Gran Lògia Simbòlica Regional del Llevant d'Espanya, de la qual va ser Gran Mestre entre 1935 i 1939, ja amb grau 33. En 1937 va ser escollit Tinent Gran Comanador del Suprem Consell del Grau 33 i al mateix temps Gran Mestre adjunt del Gran Orient Espanyol.

Per aquestes motius, el 1940 va ser investigat i condemnat en rebel·lia a una pena de presó major. Si bé es va lliurar de la pena de presó franquista, durant el seu exili va ser detingut per la policia francesa col·laboracionista i internat en un camp de concentració, d'on pogué eixir reclamat per una família francesa de Caussade, al departament de Tarn-et-Garonne.

Més endavant, regularitzada la seua situació a França, anà a viure a Tolosa de Llenguadoc, on exercí per un temps el seu ofici de tintorer, però en plena ocupació alemanya i tement de caure en mans dels nazis, decidí tornar a Caussade, amb la família Cahors, que l'havia acollit anteriorment, on morí al cap de poc temps molt afectat per una angina de pit.



Autoria: PNB/VSR


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal