Memòria Valencianista.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Inicial
Biografia
Joaquim Reig i Rodríguez
València, 27 d'octubre de 1896
Madrid, 16 de juny de 1989

Advocat i polític

Joaquim Reig va ser el major de quatre germans fills del Procurador dels Tribunals, Miquel Reig i Flores. Estudia la carrera de Dret a les universitats de València i Barcelona i es doctora a Madrid, a l'igual que Ignasi Villalonga, amb el qual establí una relació personal i professional de per vida.

En acabar el seu doctorat, i influenciat pels seus sentiments valencianistes, torna a la ciutat de València, on obri un despatx professionals junt a Villalonga i que duia per nom "I.Villalonga-J.Reig, Abogados".

En la seua joventut forma part de la Joventut Valencianista (considerada la primera organització valencianista explícitament política), i a finals de 1917 funda junt a Villalonga la Unió Valencianista Regional. Alhora pasa a ser el director de La Correspondencia de Valencia, òrgan d'expressió del nou partit que havia estat adquirit recentment. N'ocuparà el càrrec fins el 1924. Amb la caiguda del régim de Primo de Rivera, Villalonga fa el pas a la Dreta Regional Valenciana, deixant Reig com a president i home fort de la Unió Valencianista.

El 1929 participa de la fundació del Centre d'Estudis Econòmics Valencians, començant a vincular-se amb les classes financeres valencianes. A les eleccions del 12 d'abril de 1931 (on Unió Valencianista s'inscriu dins de les forces dinàstiques) Reig es triat regidor a l'Ajuntament de València, estant candidat al Districte de la Universitat, on va obtindre 1.341 vots.

Aconseguir un Estatut d'Autonomia esdevé el principal objectiu de la Unió Valencianista i de l'Agrupació Valencianista Republicana, que havia obtingut dos regidors valencianistes a l'Ajuntament de València: Francesc Soto i Enric Duran. Així, i amb aquest objectiu, els tres regidors valencianistes impulsen la creació d'una comissió per a la preparació d'un Avantprojecte d'Estatut. Reig en forma part en representació de la Unió Valencianista, i junt als regidors Gisbert i Miquel es trasllada a Castelló i Alacant per tal que les respectives corporacions municipals col·laboraren en la redacció de l'Avantprojecte.

A partir de maig de 1932 la premsa comença a parlar de la Conjunció de Partits pro Estatut després de les converses iniciades per l'Agrupació Valencianista Republicana (AVR) i la Unió Valencianista i on més tard se sumen altres forces polítiques de fóra de l'àmbit valencianista. Reig, en nom de la Comissió, proposa les bases enumerades pel diputat a Corts Ferran Gasset com a mínim per a la creació d'una nova Comissió pro Estatut on foren representats tots els partits. Aquestes bases serien: 1) autonomia integral del País Valencià. 2) respecte absolut de les característiques pròpies i a les notes particulars de Castelló i d'Alacant. 3) autonomia municipal.

El mateix any es constitueix la "minoria valencianista" a l'Ajuntament de València, un acord d'unitat d'acció junt als regidors valencianistes d'esquerres de l'Agrupació Valencianista Republicana. El 1932 es crea El Camí, el setmanari més influent de la història del valencianisme polític, sent Joaquim Reig el seu principal impulsor i compartint direcció col·legida amb Adolf Pizcueta, Pasqual Asins, Francesc Caballero i Enric Navarro.

El 22 de gener de 1933 passa a ser president del Centre d'Actuació Valencianista (CAV), entitat cultural que havia estat creada dos anys abans a la ciutat de València. La seua presidència representa un gir radical de l'entitat, què deixa de costat les activitats culturals per a centrar-se en temes polítics, bàsicament en l'expansió del "valencianisme totalitari" propugnat pel mateix Reig. En efecte, un any abans es publica la influent obra de Reig, Concepte doctrinal del valencianisme. En ella Reig ens dona la seua visió del valencianisme, el qual havia de convertir-se necessàriament en una visió totalitària, és a dir, integral. Així, aposta per l'aglutinació del País Valencià per mitjà del valencianisme, evitant qualsevol divisió política en nom de la unitat nacional.

Aquesta idea, que arreplega les idees formulades per Enric Prat de la Riba i per Francesc Cambó, comença a expandir-se amb força gràcies a l'influent setmanari El Camí i al Centre d'Actuació Valencianista. Així diu que, una vegada refeta la necessària unitat del País Valencià, "aspira a l'integració d'una sincera Confederació amb Catalunya i Mallorca".

És interessant destacar que, tot i pertànyer a la Unió Valencianista des de 1917, on ocupa llocs directius, plasma la seua ideologia a través d'un grup polític més jove i radical com és el CAV, sent El Camí el seu portaveu efectiu. Seguint les teories del valencianisme totalitari, el 1933 el CAV proposa a l'AVR l'establiment d'unes bases per a la formació d'un nou partit que agrupés els distints nuclis valencianistes del País Valencià. Finalment les bases de l'AVR rebutjaren el projecte, acusant Reig a un article a El Mercantil Valenciano per "la maniobra política que está urdiendo desde sus multiples trincheras de la Unió Valencianista, el Centre d'Actuació Valencianista y El Camí"; convertint-se aquest partit en el gran absent el 9 d'abril, dia en què es constitueix el nou partit que rebria el nom d'Acció Valenciana Republicana. A banda del CAV hi eren presents el Grup Valencianista de Borriana, els centres valencianistes d'Alcoi i Bocairent, i les penyes valencianistes d'Alzira i de l'Alcúdia.

En les eleccions legislatives que s'havien de celebrar el 9 de novembre de 1933 va ocupar un lloc a la llista que presentà la Lliga Catalana a la circumscripció de Barcelona després d'haver estat convidat pel president de la mateixa. Esdevingué doncs diputat per Barcelona, mentre els candidats per València del CAV i de l'AVR no aconseguíren l'obtenció de cap escó per València.

La seua tasca com a diputat de la Lliga va ser durament criticada pels distints sectors valencianistes d'esquerres, arran el conflicte per la Llei de Contractes de Conreus aprovada pel Parlament de Catalunya i abortada des de Madrid. El gener de 1936 refundà l'extinta Unió Valencianista passant a ser el seu president fins a juliol del mateix any, en que desapareix virtualment com a partit.

En esclatar la Guerra Civil espanyola fugí a París on s'uní al Bureau d'Information Espagnole que havia creat Francesc Cambó i que donava cobertura propagandística al bàndol franquista.

Després de la guerra reprengué la seua estreta col·laboració amb Ignasi Villalonga i, amb aquest, se sumà a la vida financera madrilenya. Amb tot, i com el mateix Villalonga, mai deixa de banda del tot el món valencianista; així, trobem què és ell qui financia el Primer Aplec de la Joventut celebrat a Llíria el 1960 per mediació de Joan Fuster i Adolf Pizcueta.

El 1965 passà a presidir el Banc de València en substitució de Villalonga, qui havia hagut de deixar el càrrec per la incompatibilitat que suposava amb la presidència del Banc Central. Així mateix va presidir els consells d'administració de Construcciones Devís (després Macosa), Autopistas Mare Nostrum, Dragados y Construcciones, Industrias Químicas Canarias i Obras y Finanzas.



Autoria: RCP


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal