Memòria Valencianista.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Bibliografia
Inicial
Biografia
Joan Baptista Pastor i Aicart
Beneixama, 13 d'octubre de 1849
Beneixama, 12 de desembre de 1917

Escriptor i metge

El seus pares foren Olegari Pastor i Belda (1810-1887), el metge de Beneixama, i Rosa Aicart i Palanca (1818-1904), que era la germana del rector del poble. El matrimoni tingué cinc fills: Joan Baptista, Frederic (1852-57), Evarist (1853-1919), Elisa (1856-1922) i Valerià (1862-1925).

 

Els primers anys i la formació republicana

Amb dotze anys, es traslladà a València, on cursaria el batxillerat a l’Institut de Segon Ensenyament, i viuria a casa del seu oncle, Josep Aicart i Palanca, també rector. Des de ben jove, es mostrà interessat per la literatura, i s’hi implicà de fet. El 13 d’octubre de 1868 va ser premiat per primer cop per l’Acadèmia Bibliogràfico-Mariana de Lleida, per la seva poesia «La joya de Valencia». Aquesta seria una afició que aniria enriquint i ampliant durant tota la seva vida.

Acabà el batxillerat de manera satisfactòria el mateix any, i a aquelles alçades, ja havia estat influenciat decisivament del seu mestre, Vicent Boix, qui era cronista oficial de València i obertament compromès amb el Partido Liberal Progresista. Amb la Revolució Gloriosa de 1868, la Junta Revolucionària de la ciutat el col·locà com a director de l’Institut.

Així començà un període de la seva joventut que el marcà decisivament, ja que a les acaballes dels seus estudis secundaris i als inicis de la seva estada a la universitat, es formaria entre àmbits ideològicament progressistes i republicans. Així, establí contactes amb Lluís Simarro Lacabra, dirigent de la Joventut Republicana i Amali Gimeno Cabañas, revolucionari i director del Centro Popular, periòdic que arribà a publicar alguns dels seus articles. La formació ideològica li arribà també des del sector valencianista, que trobaria amb Teodor Llorente qui es movia en els cercles de Vicent Boix. Però fou sobretot amb el cercle de coneguts de l’Institut i la Universitat, així com les reunions a cafès, que l’influenciaren de manera més decisiva.

En aquests anys es feu seva la lluita pels ideals republicans, i la reivindicava amb la poesia o els assaigs, però sobretot, amb la tenaç col·laboració en la premsa republicana. Amb 19 anys va començar a publicar els seus articles, gaudint de l’empenta que havia rebut la premsa amb la llibertat d’expressió assolida amb l’inici del Sexenni Democràtic. Col·laborà així, primerament a El Federal (1868) i posteriorment, escriuria al ja esmentat Centro Popular que substituiria a l’anterior periòdic.

L’octubre de 1869 esclatà una revolta a València, i els republicans es van fer amb la ciutat; però duraria poc ja que seria reprimida pel govern. L’any següent, es va fundar el Centro de la Juventud Republicana i participà en l’acte inaugural. Per aquest motiu, va escriure i llegir públicament, el seu poema «Oda a la Libertad».

 

Evolució cap al catolicisme i al conservadorisme

Tanmateix, progressivament es mostrà més crític amb la política que adoptaven els progressistes, els quals els considerava com a traïdors dels autèntics valors de la Revolució. A aquesta posició se li sumà el fet que era un fervent catòlic i considerava excessiva la bel·ligerància que el nou govern —més que no pas els republicans— exercia contra l’Església. Per aquests motius, ja cap el 1870 s’apartà de la causa republicana i abraçà el pensament catòlic i conservador.  

En aquest període, col·laborà amb el periòdic La Ilustración Popular, encapçalada per Agustín Lobéz o al Semanario Económico Popular. Els articles i els poemes que hi publicà obviaven els esdeveniments polítics i se centraren més en els temes religiosos i la filosofia del cristianisme, així com algunes històries de la vida al camp o la importància de la salut. Així mateix, acostumava a firmar-los amb pseudònims, com «Valeriano», «Olegario Belda» o «Licenciado Linaza», entre d’altres.

El 1873 aconseguí finalitzar els seus estudis universitaris i es llicencià en Medicina i Cirurgia a la Universitat de València. Un cop titulat, deixà la ciutat i retornà al seu poble natal, Beneixama, on hi exercí de metge, i uns anys més tard substituí al seu pare en l’ofici.

Dos anys més tard es casà amb Josefa Sanjuán Payá, a qui anomenava «Pepica». Van arribar a tenir fins a sis fills: Empar (1876-1955), Mercè (1878-1936), Aureli (1879-1882), Joan Baptista (1882), Josep María (1883-1885) i Rosa (1885-1887). Tanmateix, van ser uns anys tristos per la família, ja que quatre d'ells van morir a edats molt tempranes. Així mateix, el 1885 moria la seva dona.

Aquestes desgràcies accentuaren més el seu caràcter reservat i discret. Malgrat tot, continuà participant a concursos literaris, com ho havia fet des de ben jove, tot i que sovint no es deixava veure a l’hora de recollir els premis.

El 1887 es va tornar a casar, aquest cop amb Escolàstica Valdés Barceló, amb qui va tenir un fill, Joan (1901-1987) qui continuaria la professió del seu pare.

El 1895 publicà L’arpa llemosina, obra amb què al mateix any havia guanyat els Jocs Florals de Lo Rat-Penat rebent la major distinció amb la Flor Natural. Periodísticament, aquests anys va disminuir relativament la seva producció, tot i que continuà, de forma esporàdica, col·laborant amb els periòdics Las Provincias i El Nuevo Alicantino. Posteriorment, es reactivaria amb publicacions a La Verdad de Múrcia (1903) amb nombrosos articles de defensa del catolicisme. En aquests anys es mostrava ja plenament implicat en la ideologia tradicionalista i conservadora. De fet, arribà a vincular-se amb el carlisme alacantí, tot i que no hi destacà.

 

Els últims anys

El 1916 se li lliurà el seu últim premi literari, cedit per l’Ateneu Alcoià per la seva poesia En llahor de la llengua valenciana. Aquesta composició tenia com a nucli temàtic la pròpia llengua, la qual havia defensat tenaçment des dels seus primers treballs. Així, fou guardonat molts cops per la seva trajectòria literària, la qual havia compaginat durant tota la seva vida, amb la medicina.

Formà part de la generació de lletrats que, a la dècada de 1860, es van relacionar estretament amb els escriptors de la Renaixença catalana, ajudant a tirar endavant la Renaixença al País Valencià, com demostra la seva nombrosa correspondència amb Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà, entre d’altres.

Al final de la seva vida va arribar a acumular nombrosos premis i reconeixements. Destacaren els premis lliurats pel certamen del VI centenari de la mort de Jaume I, el 1876; els premis dels Jocs Florals, com la citada Flor Natural el 1895 o diversos accèssits, per A Sant Vicent Ferrer i Al peu de una palmera en el desert. També destacà, en assaig, la seva obra crítica La novel·la moderna, on es mostrava contrari a les noves tendències naturalistes que sorgien arreu d’Europa. Malgrat la seva extensa activitat literària, actualment és conegut pels textos de les ambaixades de les festes de moros i cristians a Beneixama.

La seva importància històrica deriva, també, del seu fidel compromís al manteniment de la llengua pròpia, fet que queda plasmat a la seva obra En llahor de la llengua valenciana. En aquest aspecte, no dubtà de la unitat lingüística en els diversos territoris de parla catalana, fet que defensà i reivindicà en alguns dels seus poemes.



Autoria: LSC


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal